Mai, al començar un nou curs, no hem deixat de desitjar tot allò que encara no hem viscut.

No hem deixat mai de desitjar tot allò que encara no hem fet, que encara no hem pensat.

En els últims temps, però, el lloc des del qual desitjar i imaginar no ha parat de desdibuixar-se.

Com si ens faltessin els llocs, els espais, els contextos.

Ens fan falta llocs que fan lloc. Contextos on les pràctiques creatives i de reflexió fan vincles amb la vida material.

Espais que deixen de fer la guerra a les vides vivibles i a les vides viscudes, com l’escola i la universitat neoliberals.

Difoses. D’individus. Sense murs i sense lloc.

Pràctiques preocupades per reorganitzar els contextos on el discurs es produeix, com va fer Michel de Certeau als anys 1980.

En institucions radicalment democràtiques que s’atreveixen a tractar amb la seva pròpia gana, com va escriure Gilles Deleuze citant Antonin Artaud.

Deleuze pensava la institució com un model d’acció possible, capaç de pensar-se i transformar-se.

Però només quan aconseguia tocar amb les mans les seves pròpies pors i incapacitats, batalles, límits i necessitats.

I on el desig podia circular produint un altre paisatge i un altre cos.

Una institució radicalment democràtica és aquella que deixa entrar tot allò que fa problema en el seu camp d’experimentació i de sabers, en la circulació de les genealogies i de les històries que finalment es poden narrar en present perquè no són passat.

Francesc Tosquelles, psiquiatra i militant republicà que va portar a terme una d’aquestes experiències col·lectives radicals, va escriure que quan no sabem identificar els malestars ni les guerres que travessen les nostres institucions, ni les nostres formes contemporànies de delegació i manca d’implicació, les nostres institucions malaltes ens fan un mal que no sabem ni nombrar ni transformar.

Text de Joana Masó
Disseny gràfic de Bendita Gloria @bendita_gloria