Aquesta exposició es configura al voltant de les noves pràctiques artístiques d’inspiració llibertària que actualment s’estan duent a terme a l’estat espanyol. Pràctiques que més enllà del seu propi contingut polític són polítiques per les condicions de producció i difusió, alienes a la institució “art” i que busquen implicar-se amb determinats moviments socials. Des de fa uns anys podem cartografiar un seguit de trobades en les quals s’ha buscat reflexionar de manera col·lectiva sobre les relacions entre art i anarquia en què es la presència de l’activisme de caràcter llibertari ha estat indissociable. Arte y propaganda libertaria (Madrid, 2015), ANARCO (Valencia 2016–17) i les Jornadas de Arte y Creatividad Anarquistas (Madrid, 2015–2019).

El denominador comú d’aquestes experiències és que estan basades en l’autogestió i l’ajuda mútua, on els procediments jeràrquics de la institució “art” són abandonats a la recerca d’instruments horitzontals d’organització a través d’assemblees i grups d’afinitat, qüestionant les figures d’autoritat i legitimació habituals del sistema artístic.

L’estètica anarquista també ha estat un punt clau en l’organització d’aquestes experiències. Si acudim a André Reszler, aquesta estètica respon principalment a dos corrents. Per una banda, el que confereix a l’artista una llibertat de creació total com a individu per auto-expressar-se, rebutjant qualsevol condicionament aliè a seva voluntat; i, d’altra banda, el que s’identifica amb les necessitats d’agitació i propaganda. Si bé en els temps que corren el primer pot identificar-se perfectament amb la idea liberal de l’art, considerem que una veritable estètica anarquista contemporània hauria de respondre a la de l’agit-prop, ja que a part de l’interès que li podem atribuir des de la perspectiva de Boris Groys quan diu que el potencial polític de l’art pot mostrar-se més poderós en contextos de producció predominantment política que en els mercantils, també podem veure la seva potència per aliar-se amb moviments socials i polítics transformadors.

La proposta s’apropa a aquestes experiències des d’una voluntat documental, ja que per la seva naturalesa és impossible reproduir-les en un marc institucional, però creiem important mostrar-les en el marc sobre la discussió de l’efectivitat política de l’art, així com pel seu vessant pedagògic, ja que en la seva gran majoria són experiències que poden servir com a instrument per a d’altres lluites.

A cura de Democracia*
Exposició produïda per ACVIC. Centre d’Arts Contemporànies