L’ensenyament , l’art, l’escriptura tenen a veure amb ajornaments i interrupcions de les dinàmiques donades i amb una sempre incòmoda preservació d’allò passat. Ara bé, avui dia tot sembla estar destinat a caducar, a ésser consumit ràpidament i a mostrar, mentre duri, la seva funcionalitat ¿Com viure aquests temps d’una manera que no sigui la del cinisme o la de la nostàlgia?, ¿només ens queda reciclar-nos per no esdevenir excèntrics als canvis, perpetus i accelerats?

Ho sabem, per tal de mantenir una identitat o dotar-nos-en, hi ha d’haver una dialèctica entre conservació i innovació.La voluntat expressa de descobrir formes que possibilitin afegir quelcom propi al món, de crear sentit, no pot evitar buscar vies  per fer-nos càrrec del passat. Més que no pas com un pes mort del qual ens n’hauríem de desempallegar per poder traçar el nostre camí, podem entendre el passat com una força.

«Cap testament no precedeix la nostra herència», deia René Char, però sense tradició o instruccions d’ús, com relacionar-nos amb el passat? Som com navegants que hem de reconstruir el vaixell a mar oberta amb els materials heretats que tenim a mà.

Cal resistir a la simplificació a què ens conviden els dualismes que estan a l’ordre del dia –discursos de la impotència o crides a reciclar-nos­– i aprendre a navegar en aquesta incertesa amb gestos fràgils, humils, intermitents. Georges Didi-Huberman comparava aquests gestos amb les espurnes de llum i amb el vol incert de les lluernes que ens deixen entreveure obertures on plantejar-nos nous interrogants

Transmissió, ¿una experiència de l’involuntari? Els camins de la transmissió avui són poc clars, no hi recorreguts fixats,  sempre han de ser  redescoberts i traçats de bell nou. Com deia Françoise Collin, es tracta de fer desplaçaments, moure els angles de visió i descobrir paisatges inexplorats. En aquest fer camí potser podem trobar energies en les llums incertes i intermitents d’experiències passades.

Fina Birulés