Mig milió de nyus a la sabana, milers de rens en terres àrtiques i un estol d’orenetes que, aquí mateix, està creuant el cel. Miris on miris, tot són desplaçaments.

Fixa-t’hi, però: ni els nyus ni els rens ni les orenetes migren sols, com no ho fan els bisons ni els elefants ni les tonyines. Com no ho fas tampoc tu. Ni tu. Com no ho feu vosaltres, just ara.  

Aquestes migracions són col·lectives. Reclamen un vocabulari que té la força de mil potes al galop, de mil ales batent contra el vent, mil salts en sincronia i mil vegades dir que hi som, que no ens rendim: venim. Tot és potència en el saber-se eixam, bandada, banc, esbart. Milícia, plural.   

Quanta fermesa en la proclama: ens calen sempre els altres.

El trajecte és exigent, i l’exigència obliga a confiar en la decisió que vàreu prendre un dia: farem camí, i el farem ara. La clau serà no vacil·lar com no vacil·len les libèl·lules quan estenen les ales i, lliurades al corrent, recorren continents. Heus aquí la tasca: obstinar-se a arribar i no desviar-se en l’objectiu, precisament, de desviar-se. 

Deixar-se endur pel vent.

En el camí, ampliar l’atenció, multiplicar-la i veure allò que irromp: qui més us acompanya, què no estava previst. De què serveix arribar lluny, si no s’atén de ple el paisatge? Quin sentit té el desplaçament si no és precisament gaudir de veure el mar des d’aquí dalt, que fluorescent el plàncton, que blanc l’os blanc jagut damunt la neu, quina delicadesa el gest amb què l’abella entra el pol·len al rusc. 

¿Per què recórrer el cel si no és per aturar-se i posar el cos a terra, el bec a terra, l’orella a terra, i provar d’escoltar llavors què diuen als fongs els arbres d’aquest bosc?

I entendre que el murmuri no s’entén.

Que no tot s’ha d’entendre.

Que cap travessa fa sentit si no ens travessa.