Centrifugacions és el títol d’un cicle d’exposicions que té com a objectiu mostrar anualment els millors projectes dels estudiants de l’Escola Massana.

A l’exposició es mostren projectes molt diversos, que van des dels més conceptuals als més formals; dels que han desenvolupat recerques sobre els materials i les tècniques, fins als que proposen reflexions sobre la funció de la imatge a la societat contemporània. Els treballs seleccionats reafirmen la importància dels processos de recerca en l’àmbit del disseny i de les arts visuals contemporànies, amb el convenciment que cal superar les disciplines i assumir un nou rol de l’artista i del dissenyador/a com a investigador/a i pensador/a. Des d’aquest rol, les arts visuals i els dissenys poden aportar pensament i coneixement més enllà del seu àmbit habitual d’actuació, amb una “centrifugació“ permanent, entesa com el moviment que permet “fugir del centre” i, per tant, traspassar les fronteres entre disciplines, entre espais i entre coneixements, amb l’objectiu de contaminar i contaminar-nos d’idees, de reflexions i de produccions que ens ajudin a millorar el nostre entorn.

La posta de treballs juga amb la idea d’associar, connectar i entrellaçar conceptes, imatges, matèria... construint narratives contemporànies especulatives que neixen de pràctiques arxivistes, de codi, intuïtives, de l’imaginari, ritualistes... totes elles amb un fort component reflexiu que muta i es transforma de forma permanent, constituint comportaments amorfs i versàtils que s’adapten al context actual. Un present incert, diluït i inestable que fa trontollar la manera d’experimentar i percebre la realitat, obrint un camí cap a la introspecció, des de mirades descentralitzades que contemplen la col·lectivitat, manifestant-se un esperit d’interdependència i pràctiques tentaculars. Aquesta sisena edició subtitulada Fem xarxa inclou processos i metodologies transversals que busquen entreteixir de forma horitzontal pensaments i imatges de la contemporaneïtat. Gràcies a les arts i dissenys trobem canals per parlar, raonar i madurar propostes que emergeixen d’un compost post pandèmia que ha pesat i que veiem reflectit en l’esperit comunitari.

 

PAULA ÀGUILA GRIFUL, ANA ANTIZA SECANELLA, LEIRE BASURTO MINGUELLA I SOFIA GARCIA TORRECILLAS.       M de Massana

Aquest treball consisteix en el disseny d’una revista que ensenyi als seus lectors els projectes i treballs que es duen a terme en un període determinat durant l’any escolar a l’Escola Massana, mitjançant la recerca d’informació imprescindible per a l’elaboració del nostre primer projecte gràfic. Hem volgut comunicar a tot l’alumnat i professorat que formen part de l’escola de manera que siguin conscients de la varietat de possibilitats a explorar, com ara els diferents tallers que la Massana proporciona, per tal que en un futur tinguin un ventall més ampli d’opcions a escollir. A més a més, hem creat un ambient més pròxim dins de l’escola a través de la divulgació de propostes artístiques que s’hi fan, amb la finalitat també de fer més comunitat.

 

BÈRÈNIC COURTIN       Webs of Power: Weave Resistance.

Aquest projecte prové de la investigació que he estat fent sobre la màquina Enigma que el meu avi polonès, Kazimierz Gaca, utilitzava per descodificar els missatges nazis durant la Segona Guerra Mundial. Vaig començar a comparar aquesta màquina amb el teler Jacquard que estava utilitzant, per amagar missatges a les teles i integrar un alfabet simbòlic que representava la “Resistència”. Vaig fer teixits amb el TC2 teler digital Jacquard a través d’Esteganografia i utilitzant l’alfabet encriptat que vaig inventar per amagar missatges poètics, per al meu PFC d’Art Tèxtil. Durant l’Erasmus a l’Escola Head a Suïssa, vaig desenvolupar una performance en relació amb els teixits, fent-los generar sons en tocar-los.

 

AMANDA GONZÁLEZ ALARCÓN       Augurio

Augurio és un manual no tècnic per navegar el TOC (trastorn obsessiu compulsiu), una novel·la gràfica narrada com a memòria. A través de quatre preguntes centrals (com existir, com relacionar-se, com tenir un cos, com tenir TOC), es retraten vivències, anècdotes, imatges i pensaments que creuen aquesta estructura de pensament. Més enllà de les típiques accepcions del TOC, Augurio busca explicar com es veu una vida creuada per obsessions i compulsions: allò quotidià, les amistats, els vincles, la ciutat, on tota decisió és part d’un patró més gran, d’un equilibri fràgil i, alhora, sorprenent.

 

DANIELE LIPARI       Preludi

El projecte sorgeix de la necessitat de posar en relació la pràctica de la pintura amb la de la música. El seu caràcter experimental ha generat un procés de simbiosi des del qual va sorgir un llenguatge atmosfèric com a metàfora de continuïtat, silenci, aire, impermanència i indeterminació. Des del meu punt de vista l’acte creatiu està en evolució constant, cada obra pot ser interpretada com un preludi de la successiva. Es concreta en una sèrie de quatre pintures a l’oli de grans dimensions fetes durant la composició i repetició d’una música en loop.

 

DAVID MOLINA GADEA       Quémame los ojos!

“Pensar és especular amb imatges” escriu Giordano Bruno. Teju Cole respon que per primera vegada s’adona que hi ha un mirall en la paraula “especular. Per al projecte integrat de gràfica impresa he volgut abordar de forma creativa però coherent, la relació entre pensament i imatge des de l’apropiació de les convencions i codis acadèmics com ho són l’assaig, el peu de pàgina o l’Atles. Lluny de buscar el rigor acadèmic amb una exposició exhaustiva de la meva recerca sobre aquest subjecte, el meu interès rau en la necessitat de trobar eines que em permetin abordar el pensament amb les imatges —o pensament de les imatges—, fenomen que travessa la nostra vida en tots els seus vessants, i que actua com un mirall existencial, permetent-nos en certa manera “anomenar tot allò innominable” (Montserrat Rodés).

 

ESTER MADURGA SATOCA     “Sense símbol, l’ànima trontolla” 

Som éssers socials, i ser qui som és degut a l’impacte que ens han generat i que ens generen les relacions viscudes. No som els que érem ni serem els que som perquè l’única constant a la vida és el canvi. Estar en constant relació ens fa estar vius, créixer, aprendre i… sanar.  

Cadascuna de les meves peces és un acte d’honra i d’agraïment a l’aprenentatge adquirit en una d’aquestes relacions en concret. Un viatge emocional en retrospectiva que des d’un present conscient pretén fer màgia i sanar.  

 

MÓNICA MURILLO SAURA     Mera, la pinçarecull-objectes

Mera és una pinçarecull-objectes creada per solucionar la problemàtica que tenen les persones en cadira de rodes de no arribar als llocs superiors ja que per la seva posició, no arriben i desaprofiten els espais del domicili, en concret de la cuina. Amb aquesta, es poden disposar els mobles i prestatges a major alçada com si fossin per l’ús d’una persona no sedent i es pot accedir als objectes amb facilitat gràcies a Mera. Els dos trets diferencials principals amb les pinces del mercat son la seva estètica minimalista que surt dels models actuals de ferro i formes rectes, i l’ergonomia i la comoditat d’ús que aporta gràcies al suport de l’avantbraç que ajuda a reposar el pes.

 

OSCAR BELLERA MAS      Vincke, 12 

Vincke, 12 neix de la idea de convertir una antiga fàbrica de Palamós en un espai pensat pel present i pel futur del poble.  

Crear una comunitat d’habitatges temporals amb la integració d’espais oberts al públic per exposicions i altres activitats, proporcionant un espai que s’adapti a les necessitats i propòsits de la zona.  

L’arquitectura canvia al llarg dels temps i les necessitats de la gent canvien amb ella. Convidar a una comunicació entre les persones i els mateixos espais dins de Vincke, 12 serà un dels principals aspectes. 

 

PABLO APELLÁNIZ CATALÁN     Presión  

Apellániz planteja un discurs en què maneja conceptes com la pressió, el límit i el col·lapse. La pressió és un element d’interès per a l’artista, per la intenció de portar els materials al punt límit. Precisament, el límit permet la pèrdua de forma o la destrucció del material. Finalment, el col·lapse consisteix en la deformació o la destrucció brusca d’un cos per l’acció d’una força. El projecte es pot separar en tres fases. La primera fase, de recerca i experimentació amb càmeres de bicicleta i tubs de metall, es fa present i es materialitza en diverses peces escultòriques de gran interès tant estètic com conceptual. La segona fase consisteix en la documentació d’aquestes experimentacions, en què Apellániz sotmet aquestes peces a les forces comentades anteriorment (pressió, límit i col·lapse), en un format audiovisual. Finalment, trobarem una instal·lació de grans dimensions on l’artista projecta totes les seves conclusions durant les fases anteriors. Així aconsegueix que l’espectador interactuï amb la peça artística i l’espai expositiu, cosa que fomenta la sorpresa, la curiositat i la reflexió d’aquests visitants.  

 

AINA ANDRÉS PUNTERO    Algo falso primero y bailan después 

Aquest projecte consta d’un assaig, un relat i quatre curtmetratges animats. Aquestes tres peces parlen, cadascuna des d’un llenguatge i perspectiva diferent, sobre l’alienació. La reflexió inicial que em sorgia era: som aquí. Existim, vivim. Partint d’aquesta certesa, em preguntava llavors què hi fèiem aquí. Què hi fem de manera literal, és a dir, a què estàvem dedicant el viure? I per a respondre a això o intentar almenys aproximar-m’hi, va sorgir l’assaig sociològic. Els curtmetratges i el relat responen a la necessitat d’expressar com ho vivia i m’afectava.  

 

ANDREA JIMENEZ     Un Beso y Una Flor. 

La pandèmia de la Covid-19 va actualitzar la reflexió sobre la mort, el dol i com travessem aquests moments vitals. Un Beso y Una Flor és un procés de dol per la mort d’una àvia, un procés que va quedar dorment a l’ésser de l’autora esperant ser atès i expressat. Moguda per la necessitat d’alliberar el dolor, va fer ús del seu llenguatge creatiu –la ceràmica– i del de la seva àvia –el ganxet–, tot integrant-hi el concepte de pèrdua de control i fent ús de la simbologia funerària dels materials escollits. El procés de creació va acompanyar-la en la gestió emocional, i alhora va proveir-la dels elements necessaris per realitzar una cerimònia de comiat personal: el recorregut a peu, de casa fins al mar –lloc on descansa l’àvia–, en què les ceràmiques van ser alliberades.  

 

ELISA GÓMEZ I MUÑOZ    Hi ha roba estesa al pati de l’àvia

Hi ha roba estesa al pati de l’àvia és un projecte editorial que recull un conjunt converses amb la meva àvia Elisa realitzades entre els mesos de Novembre i Gener. S’han generat uns textos que evoquen d’alguna manera a la reflexió i assenyalen una línia de treball al voltant de coses diverses com la cura per les plantes, el fet de creure o no amb Déu, la criança de quatre criatures, les pastisseries i la vida domèstica.

 

LAIA MARIA I COSTA      Moll

Moll és un viatge des de sota l’aigua fins al plat. El relat, a través del qual s’introdueixen les explicacions, els referents i les materialitzacions, s’estructura en sis capítols que fan el recorregut com el fa el peix, des del mar fins a la taula: Mar, Peix, Pesca, Port, Mercat i Taula. Exploro i dialogo amb aquest marc i cada un dels capítols que el conformen a través d’objectes artesanals orgànics, permeats de vivències i anècdotes, fotografia analògica, experimentació material carregada d’una voluntat reflexiva i transformadora, manuals entre altres materialitzacions, així com referents i continguts explicatius que vinculo a la recerca i la meva pràctica.

 

MARTÍ ALTIMIRA BERNAT      Per aquí va passar la barbàrie

Una investigació que cavalca entre la realitat i la ficció. Mitjançant el taller i l’arxiu.

Aquest projecte d’autoedició recull la investigació iniciada a partir d’un calaix tipogràfic comprat als Encants com a objecte d’estudi. Prenent aquests caràcters com a protagonistes, s’obre el recorregut narratiu amb una pregunta: qui va utilitzar aquest calaix de tipografia?

Mitjançant aquest fil conductor, es tracten qüestions al voltant de la impremta clandestina, els mètodes d’impressió i distribució en contextos de resistència (concretament durant el franquisme), tancant amb una reflexió sobre la memòria col·lectiva i la post-memòria des de la pregunta: com s’hereta l’oblit?

 

IRENE TRUJILLO VILLEGAS      Soportes Para Esto y Aquello

Soportes Para Esto y Aquelloés una sèrie d’11 peces de joieria que formen part de petites instal·lacions individuals. Aquests suports busquen re-significar allò que a primera vista no té importància i incentivar la pausa i l’observació. En altres paraules, la joia fa part de l’obra, però no és l’obra en si. Les petites instal·lacions reuneixen objectes trobats amb elements fabricats (ceràmica, fusta, metall, silicona, etc.). Essent la joia part duna instal·lació, aquesta no busca ser el centre d’atenció i es manté silenciosa i mimetitzada. 

 

NICOLE BETANCOURT LISPERGUER       Memoria del paisaje/ Memòria del paisatge

la meva serralada camina

amb les carns i els ossos.

(Gabriela Mistral, 1967)

Peça tèxtil que planteja la percepció del paisatge des de la memòria migrant, obrint fissures de sentit en imatges o sensacions a través dels materials tèxtils i els elements trobats (pedres, plantes de llocs diversos) que van conformant un paisatge difús de l’Altiplà del nord de Xile. La nostàlgia, producte de la migració, és catalitzadora d’un paisatge portable que habita/vesteix el cos on es reprodueix la sensació de recer vegetal a la iareta, un arbust esponjós que creix entre les pedres de l’altiplà. El paisatge es porta a la memòria i al cos; que se sent vulnerable i fora de lloc quan migra com visc un paisatge nou? El paisatge tèxtil es constitueix com un subjecte viu alimentat per la trama que aixopluga.

 

Exposició a cura de Carla Mañosas, Èlia Clemente i Francesca Piñol