Dijous, un llindar

AL MIG COM EL DIJOUS
Òscar Guayabero

Aquesta frase feta, expressa que algú està sempre enmig del pas, entorpint la circulació. D’alguna forma els treballs que tenim aquí també se situen al bell mig amb intenció pertorbadora del nostre dia a dia. Tenen la pretensió d’interpel·lar-nos i d’impedir que passem massa de pressa, ens obliguen a parar i baixar la velocitat.

De fet, les Arts Aplicades contemporànies estan sempre pel mig, encara que vulguem ignorar-les. Durant dècades l’art i el disseny ha fet com si no hi fossin, però l’elefant era a l’habitació, com el dijous. Ara alguns artistes i dissenyadors han caigut que allò que estava allà enmig del pas els podia donar algunes respostes o almenys pistes per sortir de l’atzucac en què tant l’art com el disseny tenen al davant.

De sobte aquella nosa, aquell malendreç que costava trobar-li lloc ha resultat ser un interlocutor necessari i aquests treballs de les alumnes del Diploma d’Especialització en Arts Aplicades Contemporànies són un bon exemple de com és de potent la necessitat d’interpel·lar que tenen les seves peces.

DIJOUS, UN LLINDAR
Text col·lectiu, coord. Valentina Rodriguez

Jo só tingut els peus en aquella part de la vida, més enllà de la qual no [e]s pot anar amb intenció de retornar.

Dante Alliguieri, La Vida Nova.[1]

Un llindar és un espai al qual no sempre és possible arribar. En l’afany de buscar-lo, el llindar s’allunya, se’ns escapa. Sol aparèixer, intempestivament, quan els cossos coincideixen sota un mateix esdeveniment. Són cossos que declinen, que busquen a les palpentes, indaguen amb les mans, pensen amb elles; i que després interaccionen amb altres cossos que es deixen trobar, tocar, transformar i prendre noves formes.

Si calgués cosir en un fil comú als projectes que aquí es presenten ens conduiria a una evidència: i és que per a arribar fins aquí, tant els materials com els seus artífexs han travessat un llindar, personal i col·lectiu.

Dijous és el nostre llindar compartit, un espai i un temps on convergim per a pensar i crear. Transitem volums i forats, marges i buits per a dir-ho tot de nou i d’una altra manera. Aquí l’exercici de les arts aplicades en els seus contextos contemporanis va entrellaçant l’art tèxtil, la joieria i les arts del foc, amb peces que s’ajusten al que la mà dona: una escala sostenible i que dialoga amb el seu entorn perquè el material pugui esdevenir en presència vibrant.

El llindar només fa possible el pas, no la permanència. Però sigui tal vegada el nostre llindar més semblant a un llarg corredor, per on es va obrir lloc al teixit, la fusta, l’ordit, la plata, la pedra, el metall, la llum, la mà, l’argila, el coure, la sílice, els relats, el foc, el plàstic, l’aigua, els objectes fragmentats o en desús. Per on va anar passant el fil com a estructura lleu per aixecar les formes i els volums que aquí esdevenen. Siguin aquests, doncs, els qui diguin què és el que hi ha a l’altre costat.

[1] Allighieri, D. La Vida Nova. [Trad. de Manuel de Montoliu]. Biblioteca Popular de «L’Avenç», (1903). Barcelona, p. 39.

Alumnes:

Alvarado Sinisterra, Juliana
Blíster
_julianaalvarado

Ayala Closa, Andrea
Maternal Metaphors
andrea ayala closa

Barra Muñoz, Antonia
Objecte i devenir
toninajoyas

Bertolini, Lujan
Fer visible l’invisible
luubertolini

Brimmer, Henry
La memoria me falla: al grano
henrybrimmer

Buján Gonzalez, Laura
Ara
laurabujan

Cianciarulo, Macarena
Primera pell
poropopita

Gonzalez Martín, Almudena
Corpòria
amargor__

Gurman, Marina
Modelos de casas para armar
mari.gurman

Kuhn De Oliveira, Luisa
Vibraciones Corpóreas
luisa_kuhn